El Madrid remunta en dos minuts finals i serà a Wembley

Les sensacions de Munic eren bones. El Reial Madrid va superar el Bayern de Munic a la tornada de les semifinals de la Lliga de Campions per 2-1, va fer bo l’empat a 2 gols de l’anada, i serà a la final de l’1 de juny a Wembley contra el Borussia Dortmund, que dimarts havia eliminat el París Saint-Germain per un global de 0 a 2.

Ho va fer al seu estil, remuntant als dos darrers minuts el 0 a 1 amb què s’havia avant el Bayer amb dos gols de Joselu, després que Kane perdonés el 0 a 2, Tuchel plantegés una resistència impossible i amb una polèmica arbitral provocada per un gol anul·lat a la darrera jugada del partit que hagués dut el partit a la pròrroga. No va pujar el marcador perquè el línier, en comptes de deixar continuar la jugada, va aixecar el banderí abans d’hora i la jugada va quedar anul·lada i va impedir que el VAR hi pogués entrar. No era fora de joc.

Thomas Tuchel havia plantejat un partit valent, amb l’entrada de Gnabry en el lloc de Müller i de Pavlovic per Goretzka al mig del camp. La intenció era ajuntar tres mitja puntes ràpids com Gnabry, Musiala i Sané per sortir de pressa a la contra. El problema és que els plans se li van capgirar de seguida amb la lesió de Gnabry, que va haver de ser substituït per Davies abans de la mitja hora. Amb el canvi, l’equip alemany perdia potencial atacant, però Tuchel corregia el buit que hi havia a l’esquerra on Valverde i Carvajal combinaven amb perillositat. L’ocasió més clara abans del quart d’hora havia vingut per aquesta banda, amb una doble rematada de Vinicius i Rodrygo que el pal i Neuer van estroncar.

Es deia que si hi ha algun equip a Europa que s’assembli al Madrid en el sentit que, sense estar del tot bé pot plantar-se en una final de la Lliga de Campions i guanyar-la, aquest és el Bayern de Munic. I, certament, ho va demostrar a la primera part en què, havent concedit força més que no pas generat, una centrada de Gnabry i una rematada a la mitja volta de Kane, va mantenir el partit obert.

Tota la prudència de la primera part es va transformar en agosarament només començar la segona. El joc va passar del mig del camp, a les dues àrees, amb més ocasions i més perilloses les d’un Madrid liderat per Vinicius, a qui Kimmich no podia aturar. Els alemanys sortien al contracop, però amb massa metres per recórrer i sense la imaginació que calia per trobar un espai definitiu. Confiats a les mans de Neuer, que se’n feia un tip de rebutjar els xuts dels blancs que li queien per tots els cantons, la sensació era que el partit se’ls faria massa llarg.

I, justament, va ser llavors quan Davies va rebre una pilota a l’espai, va desfer-se de Rüdiger i va creuar un xut fort lluny de l’abast de Lunin, que instants abans ja n’havia enviat un a córner de Musiala. I encara hi va haver un gol anul·lat al Madrid pel VAR per fer-ne bona la semblança amb el Bayern.

Però, quedava mitja hora de futbol, encara. Kane va perdonar el segon al minut 76 i Tuchel va treure Sané per posar Kim Min-jae de tercer central. La qüestió que es plantejava era si el Bayern seria capaç de resistir el Madrid i la mística del Bernabéu. No va poder. Al Madrid no li va caldre cap dels 9 minuts que l’àrbitre havia donat d’afegit. En el 88 i el 90, Joselu va aprofitar que Neuer no va saber agafar un xut de Vinicius, primer, i que la defensa el va deixar sol en fer malament el fora de joc, per capgirar el marcador i portar el Reial Madrid a l’enèsima final de la Lliga de Campions.